Quan es posa un piròman a cuidar el foc
Llegíem el passat 7 d’abril un article a la web www.campogalego.com on un dels agricultors més polèmics de tota Catalunya intenta estendre la seva particular manera de fer, molt més enllà de la seva Girona natal.
L’article comença relatant l’extraordinari augment que ha experimentat el senglar a Catalunya als darrers 20 anys multiplicant la seva població per set. La base per solucionar qualsevol problema és trobar les causes i mirar de revertir-les. En aquest article s’obvia que el canvi d’usos agrícoles on es fomenten els monocultius, especialment els de regadiu com el blat de moro, ha estat la base que ha propiciat l’explosió demogràfica d’espècies com el senglar. L’abandonament de les pastures als nostres boscos i la intensificació agrícola han facilitat menjar, aigua i refugi. Els animals ho han aprofitat de manera extraordinària. En aquests dies de confinament, tots hem vist vídeos on els animals salvatges van colonitzant zones on fins ara no se’ls havia vist. Els animals aprofiten totes les oportunitats que tenen al seu abast per sobreviure.
El Sr. Armengol recull també el fet que des de 2015 les captures de porc senglar a Catalunya han passat de 35.000 a 70.000 al 2019. El Sr. Armengol, oblida un cop més, buscar l’origen d’aquest increment de captures que no és altre que l’extraordinari esforç dels caçadors i caçadores del nostre país. La caça és, com tants altres esports, una activitat de lleure. Doncs bé, en els últims anys a causa dels danys a l’agricultura, la sinistralitat en carreteres provocada pels animals cinegètics, la necessitat de mantenir poblacions baixes per evitar una possible propagació de malalties, com la pesta porcina africana, que afecti al nostre sector porcí, fins i tot en pro del manteniment de la nostra biodiversitat, el col·lectiu caçador del nostre país ha hagut d’assumir una tasca que no li pertoca. I és que actualment més del 40% de les actuacions de les prop de 1.000 societats de caçadors del nostre país es fan per compromís amb els interessos comuns. Ah, per cert, el cost mig per caçar un porc senglar que assumim els caçadors d’acord amb tota la normativa vigent que se’ns aplica és de prop de 1.300€ per exemplar. Si multipliquem els 70.000 senglars caçats al 2019 pel cost unitari, resulta que els caçadors assumim més de 91 milions d’euros de les nostres butxaques, per no comptar les hores de dedicació que li restem a les nostres famílies pel control del senglar, mentre administracions públiques i sindicats agraris en el millor dels casos, ens exigeixen més i més esforços sense aportar res a canvi.
Segueix l’entrevista assegurant que el problema és que l’efectivitat dels caçadors és escassa. És a dir, que tot i que en 5 anys hem duplicat les captures segons ell no és suficient. Assegura també que els caçadors volem que hi hagin senglars, un cop més s’equivoca. No només volem que hi hagin senglars, volem que hi hagin cabirols, perdius, conills, àligues, llops, etc., en definitiva volem que hi hagi biodiversitat tant cinegètica, que volem aprofitar de manera sostenible, com fauna no cinegètica, senyal de que tenim un ecosistema sà. Els seus interessos poden ser l’erradicació d’espècies com el senglar o el cabirol, d’altres com els insectes, molts ocells i mamífers petits ja s’estan extingint als nostres camps fruit de pràctiques agrícoles agressives amb el medi. El Sr. Armengol ens confon amb empreses d’eradicació de plagues i s’equivoca un cop més.
Però el més important no és el que el Sr. Armengol digui o pensi. El veritablement important és qui permet que persones com aquesta liderin i dictin la gestió de la fauna al nostre país. I en aquest punt, tenim diversos actors implicats, els serveis territorials del Departament d’Agricultura a Girona i la direcció dels Agents Rurals a Girona.
Permetre que un personatge com aquest volti cada nit a sobre la caixa d’una furgoneta sense cap mesura de seguretat, amb un focus i un rifle no és més que una temeritat per part seva i una imprudència per part de qui ho autoritza. Les imprudències i les temeritats s’acaben lamentant i per desgràcia, si mai passa un accident, serà massa tard per posar-hi remei. Serà moment de que el causant i els que es dobleguen a les seves ordres assumeixin les seves responsabilitats. Des de la Federació Catalana de Caça hem advertit als serveis territorials del Departament d’Agricultura a Girona massa vegades del perill per qualsevol persona que circuli a la nit pels pobles on hi actua la patrulla del Sr. Armengol. No podem fer més.
Com dèiem abans, a Catalunya hi ha prop de 1000 societats de caçadors. La pau entre caçadors i pagesos al nostre país és una realitat fefaent. De fet, entre el col·lectiu de pagesos hi ha un gran nombre de caçadors i per tant, som perfectament sensibles a les seves necessitats. El perill de posar piròmans a vigilar el foc pot ser que els focus d’incendi s’estenguin i que on no hi ha un problema en comencin a haver molts. A Girona aquesta situació ja és una realitat. Fins ara hem sigut prou responsables des de la Federació Catalana de Caça per no fomentar l’aturada de la caça al nostre país. Cada cop hi ha més veus dins del nostre col·lectiu que diuen que només es reconeixerà la nostra tasca quan deixem de fer-la. Potser hauríem de provar-ho.
Sergi Sánchez
President de la Federació Catalana de Caça
Barcelona, 27 d’abril de 2020
